Era el mes de març, al col·legi els mestres estàvem ultimant la segona avaluació, amb tot el que comporta: correcció d’exàmens, arreplegada de llibretes i quadernets, reunions amb famílies…. Els alumnes estaven desitjosos de vacances, arribaven les falles, tenien ganes de música, monuments, soroll i olor a pólvora, havien acabat els exàmens del segon trimestre i per celebrar-ho tenien per davant tota una setmana fallera.

De sobte, el dia 12 el món, tal com el coneixíem fins eixe moment, es va paralitzar. No hi haurà falles, no hi haurà classe fins pròxim avís, aconsellen no eixir de casa, i eixe últim divendres 13 de març la nostra escola ja no era la mateixa. A les classes sols havien uns quants xiquets/es, el pati estava buit, els corredors en silenci absolut, eixe dia ja intuíem que la cosa era greu, que algo estava passant. I així va ser, començava l’Estat d’Alarma a Espanya, el causant: un nou virus, conegut com COVID-19, des d’eixe dia es cancel·laven les classes presencials i ens demanaven a tots/es quedar-nos a casa.

I és en els moments difícils quan, com Maristes i seguint l’exemple de Sant Marcel·lí, necessitem estar més a prop dels nostres alumnes i de les seues famílies. Ells són el motor de la nostra escola, i per tant, la nostra prioritat. Anàvem contrarellotge preparant-nos per a un futur incert, no sabíem si podríem tornar al col·legi, però una cosa teníem clara: els nostres alumnes anaven a continuar la seua formació tant acadèmica com en valors. Ara sols ens quedava pensar com fer-ho.

I no, no ha sigut fàcil, els mestres ens hem hagut de reinventar, hem fet un sobreesforç per anar de la mà dels nostres alumnes, i sembla que poc a poc hem aconseguit que l’escola entre a la casa dels nostres xiquets/es. Vam començar enviant treballs setmanals per tal que els alumnes continuaren aprenent, però això no era suficient, necessitàvem “sentir-los”, vore’ls, interactuar amb ells, escoltar-los… per això vam començar a oferir les classes online. I ahí sí, en el moment en què vam vore els somriures dels nostres alumnes van saber que anàvem per bon camí, per fi podíem entrar a casa d’aquells que tant estimem: els nostres xiquets/es!

Però el mèrit no és nostre, almenys no del tot, sense vosaltres, les famílies dels nostres alumnes, res d’açò haguera estat possible. Gràcies infinites per la vostra col·laboració i paciència, per recolzar cadascuna de les decisions que hem pres al llarg d’estes setmanes, per ajudar-nos a millorar dia a dia, pel vostre suport, i sobretot per fer que els vostres fills/es no descuiden el seu ensenyament i convertir-vos per un temps en “mestres” i pares. Esteu fent-ho genial, sou unes famílies espectaculars!